Alaquàs i el joc de la pilota al carrer

El futbol i el trinquet han desplaçat, quasi per complet, al joc de la pilota al carrer. Pel que respecta al nostre poble, exceptuant a alguns vells, que encara sentixen la nostalgia de la partida al carrer, a la resta, ni tan sols els queda record d’este joc. Encara així, al passat, la vila d’Alaquàs estigué molt vinculada al bonic i viril esport de la pilota. Alaquàs tingué, en tots els temps, molts bons aficionats, i ha sigut el bressol de dos figures destacades al joc de la pilota.

Vicent Cubells “L’espardenyer”, fou un dels jugadors més rellevants del seu temps. Era saque i resto alhora. Sovint jugava ell i un punter, contra els quatre millors. La partida més històrica de sa vida que la jugaren ell i José Fernando “Pardala” contra quatre de Xest - diuen que estos eren quatre lleons jugant-. durà quatre hores. La partida acabà en taules. En una de les partides més memorables que s’han jugat a Alaquàs.

José Fernando “Pardala”, fou el gegant de la pilota, doncs era un pilotari de facultats il.limitades. De tindre afició, haguera destacat amb la mateixa facilitat al trinquet.

Bolau fou un dels millors saques del poble. La seua pilota pesava molt, i no era res fàcil de restar, ja que es tractava d’una pilota llargai elevada. Gràcies a ell, els d’Alaquàs solien guanyar moltes partides.

Francisco Peiró "El Mocho" fou el jugador de més facultats del seu temps, i, també, el més complet. Era el que més jugava de tots, i, tot el que més perdia. Segurament ignorava eixe refran, tan sabut en pilota, que diu “La partida es guanya quan s’arregla”.

Miguel Ros "Micalet" un jugador de facultats prou limitades. El que li mancava en poder físic tenia amb tècnica. Era l’antitesi de Mocho el seu Rival, posat que, mentre este no sila guanyar quasi mai, ell triomfava a la majoria de partides.

Jesus Cervera fon un dels majors punters. Jugant infundia molt respecte al públic, doncs tenia el coratge d’un bou de casta. Hi ha una frase , d’ell jugant a la pilota, que se fon molt popular. No se menegeu , aguanteu-la.

Joaquin Cervera "El Mustio" tenia el cap de ferro, si haguera estat un jugador regular, hauria arribat a estar un gran figura, però era molt irregular. El dia que encertava, no tenia enemic, encara que estos eren els menys. Per això no pogué brillar.

Amador Monzó, molt jove encara. començà a sobreeixir en la pilota, fou un contraresto formidable, una gran promesa de la pilota. Els seus conciutadans tenien ficada la vista amb ell. Hauria arribat moltlluny, de no ser que, una mala vesprada, jugant contra els d’Aldaia, el “Sastre”, que era un saque prou llarg i molt elevat, el deixà desmarcat. Guanyà la pertida, però ell ja no seria mai el que havia sigut.

Virgilio Besó Ortí, “Patilla I”, més conegut per el saque d’Alaquàs. Nasquí a Alaquàs el 7 d’Agost de 1907.

L’infància de ma vida va transcórrer sense res particular. Quan tinguí l’edat escolar. els meus pares me van enviar a l’escola. Tenia 10 anys quan vaig dixar d’anar a l’escola. El motiu fon que el mestre me pega una pallissa que no l’he oblidada mai. És veritat que jo era travies i inquiet i viu, però això no era motiu per a que aquell home s’ensanyara tan brutalment amb mi. Per primera volta aparegué davant meua l’imatge de la tirania i el vaig odiar amb tot el meu cor. El mestre per una banda i l’entorn al que vivia no van fer que sentira atracció per l’escola,. Eixe ha sigut la major errada de ma vida. Bé clar ho he pagat! Perquè sols els ignorants i els necis poden mirar amb indiferència el problema de la cultura.

Tenia 12 anys quan vaig vore jugar per primera volta al “Faisero” i al “Lloco”, al trinquet de Pelayo.Fou aleshores quan sorgí en mi l’idea de jugar a pilota. Ja no tenia interés en jugar all carrer, però sols pensava jugar al trinquet. Com a Alaquàs no hi havia trinquet, les vesprades que tenia lliures, me’n anava a jugar al trinquet de Torrent. A principis de l'any 1924, vaig dir-li a mon pare, este any, trauré jo al carrer. Mon pare, em mirà i va somriure, supose que era un boig, posat que si algú jugava era de resto.

La víspera de la festa de Sant Francesc, li fiu partida al millor saque del poble, m’accepta ensiguida. Al dia següent jugarem la partida, i li vaig guanyar sense molt d’esforç. Tots estaven bocabadats, però

que el que més era mon pare. La meua carrera fon ascendent i com un llamp. No perdia cap partida. Tots els que venien a vorem a jugar d’altres pobles, no feien més que deixar-se els diners. Després vaig eixir a jugar fora, i el mateix guanyava, doncs cada volta traia més. Arribà el mooment que per no tenir enemic , no podia jugar. 

Aleshores, me’n vaig anar a jugar a la Marina. La Marina està considerada el bressol de la pilota. I fou a la Marina, la terra beneida, terra de pilotaris, on he llaurat els triomfs més grans de ma vida. A la Marina, quan algun saque destaca en alguna pilota solen dir “Xé, traus més que el d’Alaquàs” La partida més històrica de ma vida la juguí a Ondara, fou la següent, Setembre d’Ondara, que traia de baix el braç, el Carabinero de Calp, el Rondanet de Benissa i el Xiquet de Rillalonga contra el saque d’Alaquàs, Xiquet de Llanera, Ualo de Rafelbunyol i el Mestret de Massalfassar. El partit era a mort,o siga, pujar i baixar, a hui jocs. A la partida es van jugar 57000 pessetes. D’aquelles que votaven, per descomptat.

En esta partida hi ha un fet molt curiós. Setembre era empresa del carrer i manà fer el cadafal fins on ell podia arribar amb la pilota. Setembre conta amb les seues força però no tingué en compte les del seu enemic. El dia de la partida quan em vaig canviar la roba, aní amb mon pare on es traia. Quan vaig vore el cadafal vaig dir quan jo vulga acabaré la partida. Per què diu això? Perquè jo tiraré totes les pilotes al cadafal

La partida ja anava de bo i com era natural tots els diners estaven contra mi. Vaig fer el primer joc i ells els segon, i quedarem en pau. Com els diners continuaven a favor d’ells i jo estava en el saque, els diguí als que venien amb mi que es jugaren tots els diners que portaven damunt, doncs jo vaig a acabar la partida.

Una volta havien apostat tots els diners, comencí a treure, i vaig tirar 16 pilotes al cadafal. Aleshores el públic es posà al carrer per no dixar-nos jugar, doncs argumentaven que havien pagat una partida per vore jugar a pilota. L’alcalde em digué “Alaquàs", si tu vols s’acaba la partida, però fes-te càrrec del compromís que és. Acordarem traure 10 passos més enrere. El primer dia guanyí 4 jocs, a l’endemà guanyí la partida.

Aquella partida fou la meua consagració definitiva, doncs quedà ben clar que jo era el millor saque de tots els temps. En aquella partida es trobaven 5 figures estel·lars de la pilota. El “Nal de Murla”, una de les figures més destacades del seu temps, i considerat el tècnic més gran de la pilota. El “Barber de Beniardeig”. Està considerat el millor resto de tots els temps. El gran Luner altra de les grans glòries de la pilota. El xiquet de Simat, fou un astre de primera magnitud i ha estat el jugador més complet de tots. El “Penya de Benimeli”, que hi ha qui creu que ha jugat més que el “Barber”.

Rafael Besó Ortí Patilla II

Vingué a la vida per a jugar a la pilota. Quan era un xiquet, sempre se’l veia amb la pilota a la mà, i si tingué alguna idea fou la de ser jugador de pilota. El carrer, i el trinquet foren la seua escola. No tingué altra activitat que la de la pilota. La pilota fou per a ell com una vocació. Fou la gran passió de sa vida. La pilota no tenia secrets per a ell, doncs tota la seua intel.ligènciala desnevolupa a la pilota. Fon un jugador tècnic, en la més alta acceptació de la paraula. No ha estat el millor mitger, però sí se pot contar entre les grans figueres de la pilota. Jugant a Pilota, era tot nervi i coratge. Ha sigut el jugador més emotiu i dinàmic de tots. Només el “Lloco” pot comparar-se amb ell, com jugador emotiu.

Llàstima que mon germà fora tan irreflexiu! La vida és una cosa molt important, i ell mai li dóna importància. No sé d’altre que li tinguera tan poca estima a la vida com fou mon germà. Per això muigué tan prompte. Caminà desenfrenadament i això fon la causa de sa mort.

Autor de l'article Virgilio Besó, Alaquàs 1975, este article fon publicat al llibre “Bodas de plata del

CD Alacuás”

Traduït al valencià i digitalitzat per Justo Muñiz i Asensio.